Artículos

[28/03/2007] Entrevista
Jordi Robirosa: "Per tornar a fer partits de la NBA em deixaria tallar un dit!"
Por Sergio Calvo @ultimatenba | @akaZerf

Més de 1.000 retransmissions de partits el contemplen. Va conduïr el mític programa “Basketmania” i, actualment, dirigeix i presenta, amb el seu particular estil, el “NBA Total”. Es tracta d’en Jordi Robirosa, la cara del bàsquet a la televisió de Catalunya desde fa molts anys..

Més de 1.000 retransmissions de partits el contemplen. Va conduïr el mític programa “Basketmania” i, actualment, dirigeix i presenta, amb el seu particular estil, el “NBA Total. Es tracta d’en Jordi Robirosa, la cara del bàsquet a la televisió de Catalunya desde fa molts anys.

Un personatge peculiar i molt interessant, amb un estil molt personal que, potser no agrada a tothom, però que és molt original. I, a més a més, sap transmetre la seva gran passió pel bàsquet i per l’esport en general.

Una vegada concertada l’entrevista amb en Jordi, i davant les nostres atapeïdes agendes (més la seva que la meva...), trobem que el millor serà fer-la abans del partit d’Eurolliga entre Panathinaikos i Barça. D’aquesta manera, a peu de pista del Palau Blaugrana, en Robirosa ens atén molt amablement i ens explica les seves opinions i algunes aventures de la seva carrera com periodista i dels seus viatges als Estats Units. I fins i tot s’atreveix a fer prediccions sobre el que queda de temporada.

Per acabar l'entrevista, ens dona alguna dada de la seva vida que segurament poca gent coneix, com que, a més a més de ser periodista, en Jordi Robirosa és... arqueòleg! Com l’Indiana Jones, ni més ni menys.

Els seus inicis al bàsquet.

UltimateNBA.com: Jordi, des de quan et dediques al periodisme?

Jordi Robirosa: Buff, ja faig periodisme des de fa 30 anys.

U: I ja tenies clar, quan estudiaves, que volies dedicar-te al bàsquet?

JR: No, no necessariament. A mi m’agrada el bàsquet, però m’agraden altres esports també. El que passa és que el bàsquet era la meva sortida natural, perquè jo hi havia jugat de petit, el meu pare havia jugat (a Mataró), havia vist molt bàsquet, coneixia molta gent del bàsquet... era normal que acabés dedicant-m’hi de manera pràcticament exclusiva.

U: Però també t’hem vist fent rugby, hípica, ...

JR: De tot! Hípica, polo...

U: I fins i tot el mític L’Home Més Fort del Món! Que et queda per retransmetre?

JR: Res, res! Pensa una cosa, com que m’agraden molt els esports, em conec el reglament de molts. Per exemple, beisbol. Sóc un apassionat del beisbol. Tu coneixes algú que se sàpiga el reglament del beisbol? Jo. Criquet, tu coneixes algú que se sàpiga el reglament del criquet? Jo. 

U: El de Futbol Americà no te’l coneixeràs també??? Perquè aquest té tela!

JR: No! És l’únic esport que no m’agrada, tot hi que reconec que alguna cosa haurà de tenir, perquè als USA l’esport més seguit no és el bàsquet, és el futbol americà.
Però a mi m’agrada tot. Tu coneixes algun periodista que sàpiga ballar sardanes?

U: No, ni periodista ni no periodista.

JR: Doncs jo si ballo, tu! Reconec que soc una mica freaki, però a mi m’agrada. I l’esport m’apassiona.

U: Tu que coneixes els USA, el bàsquet és encara el tercer esport?

JR: No, és el segon, ja ha passat al beisbol. El beisbol no ha sabut connectar amb la gent, no ha sabut evolucionar. Per això a mi m’agrada, perquè és el mateix beisbol que es practicava fa cent anys.
I el bàsquet ha tingut una cosa molt positiva: s’ha fet universal, cosa que el beisbol i el futbol americà no han aconseguit. Allà ha aguantat, perquè continua sent el número 1. Han intentat fer el futbol americà universal, però no han pogut, perquè a la gent no li agrada.

I el bàsquet és el número 2 dels USA i, al meu entendre, el número 1 a tot el món... bé, per darrera del futbol segurament en algunes coses, i per davant del futbol en algunes altres, per una cosa que et diré. Jo recordo haver fet el McDonalds del 97 a París una pregunta a Michael Jordan a la roda de premsa.

“Escolta Michael, jo vinc de Barcelona i et voldria fer una pregunta que ens interessa als europeus i als sud-americans: tu saps qui es Ronaldo?” (aleshores el número 1 del futbol).

Es va fer el silenci a la sala, i ell va respondre:

“No”.

No tenia ni puta idea! Segur que el Ronaldo sabia qui era Michael Jordan, perquè al millor jugador de bàsquet del món, el coneix tothom, però al millor jugador de futbol del món, no el coneix tothom. Als USA no saben qui és Ronaldinho.

Les seves aventures a la NBA.

U: Quan vas fer el primer viatge a la NBA?

JR: A finals dels 80. Jo ja feia des de el 85/86, en un programa que es deia Tot Esport, un petit seguiment de la NBA, una mica cutre. M’hi vaig començar a aficionar aleshores.

Al novembre del 89 vam anar per primera vegada, quan va debutar el Petrovic. I aleshores vam fer un viatge, vam anar a veure al Magic a Los Angeles, al Larry Bird a Boston, i vam fer un petit tour de 15 dies pels USA on vam fer molts reportatges.

Em recordo perfectament. Veure el Fòrum d’Inglewood, veure el Boston Garden, vell, que queia.... acollonants, els pavellons.

U: I ja eres dels Celtics quan vas anar?

JR: Sempre, sempre. Me’n recordo que em vaig fer dels Celtics quan vaig veure una pel·lícula de petitet, “Herois d’Ivori”1 (Héroes de Ébano en castellà). S’enfrontaven els Globetrotters, que eren els bons i tots negres, contra el Celtics, que eren els dolents i tots blancs. Jo vaig pensar, hòstia, vaig amb els verds perquè son blancs com jo, tot hi perdre. I aleshores, de petit, ja em vaig fer dels Celtics.

U: Ja ja. Una mica políticament incorrecte...

JR: Home, ja, ja. Però jo vaig pensar: si aquests altres no són de la meva raça, i aquest altres són de la meva raça, jo vaig amb aquests.
I, desde aleshores, sempre m’han agradat els Celtics. Després he tingut la sort d’anar a Boston, al Boston Garden, de passejar per Boston... i continuo essent dels Céltics.

I sempre seré dels Celtics.

U: Però ara, amb el nou pavelló i tot, van canviant la filosofia...

JR: Si, però és que havien de canviar el pavelló perquè era tremend! Era com va dir una vegada el Jerry West:

“Tant Boston Garden, tant Boston Garden, la primera vegada que el vaig veure em van caure els collons a terra”.

I era veritat! Jo recordo que vaig anar a veure, al pis de dalt, al organista. Tenien un organista vellet, i t’estic parlant del 89, no del 46, que estava allà tocant (fa un soroll de quelcom que grinyola “IIIIIIiiiiiii”), que ja es veia que allò no anava ni cap enrere.
Però hi conserven la seva idiosincràsia.

U: Deien que al Garden, de tan vell, els jugadors locals sabien que hi havia parts del parket on la pilota botava malament. Tenia una màgia especial...

JR: Sí, sí, això diuen que es veritat. També recordo que s’havia d’entrar per un edifici del costat... una cosa raríssima! Però a mi m’encantava!

Pau i Memphis.

U: Finalment en Pau Gasol s’ha quedat a Memphis. Pensaves que anava a sortir.

JR: Vaig parlar amb el seu pare, l’Agustí, i hi va haver un moment en que era imminent. A meitats del mes de desembre era imminent. Però clar, aquí els jugadors no hi tenen res a dir. El Jerry West pot estar parlant amb qui sigui, amb Golden State, amb Chicago o qui sigui, i estar a punt d’acabar-ho i després desfer-se.

Va estar a punt de fer-se el canvi, però pel que sigui no es va arribar a fer.

De la mateixa manera, et poden dir que no es farà el canvi i al dia següent dir-te: hem rebut una trucada de Portland, que ens han ofert tal jugador. I te’n vas cap a Portland.

U: Amb qui estava fet.

JR: Em sembla que amb Chicago, en principi, però clar, després van començar a demanar... jo crec que Chicago ha fet molt bé de no canviar, perquè ells tenen un equipet la mar de mono de cara als play-offs.

Perquè clar, tu tens el Pau, juntament amb el Ben Wallace, i fabulós, però si te n’has de desfer dels qui els hi donen pilotes...escolta, que agafar jugadors com el Ben Gordon o el Kirk Hinrich costa molt. Hi ha pocs bases que pensen, com el Hinrich, com el Nash,...

U: Quin equip estarà més interessat ara?

JR: És que això no tinc ni idea, pot canviar tot... si encara hi ha jugadors, com l’Oden, que no saben si entraran al draft. Clar, Memphis és el pitjor equip, però potser li surt escollir tercer, i pot triar un base, i aleshores li convé quedar-se al Pau i dir: aquí no ha passat res.  

Jo crec que tot el que estem llegint ara son pures elucubracions, i ningú, ni el Jerry West, té idea del que pot passar.

I Jasikevicius.

U: Un altra jugador que va estar aquí, en Saras. Perquè no ha triomfat a la NBA Jasikevicius?

JR: És una molt bona pregunta... a la qual no tinc resposta. Per molt que et digui, mentiria.

Ell és un americà més. Parla l’anglès de collons. El seu joc s’adiu perfectament a l’estil NBA. Per què no ha triomfat a Golden State? Amb el Don Nelson, que es un tio que entén el bàsquet europeu, i més el lituà.

Per què no triomfa el Saras? No ho entenc, un tio simpàtic, divertit.. . Per què no defensa? No m’ho crec, hi ha molts tios que no defensen, a la NBA, i si un tio et garanteix que el fot tots els punts.... no ho entenc, la veritat és que se m’escapa.

Més NBA i anécdotes.

U: Que donaries per tornar a fer partits de la NBA per TV3? Alguna de les edicions de El Quixot que col·lecciones...

JR: El dit esquerra! (fa el gest de tallar-se’l). Tinguin, el meu dit esquerra!

Jo crec que s’hauria d’apostar. D’acord que els drets els té Cuatro, el Plus, que a més ho fan molt bé, m’agrada molt com ho fa el Plus, però nosaltres, amb una mica més d’interès, segur que podríem fer coses amb ells.

I hi ha una segona opció, no fer el directe, perquè els partits son molts llargs. La gent, quan va allà i va a veure un partit NBA, es soba, surt decebuda, entre el Jet Lag, i que els partits son molt pesats... perquè clar, l’Iverson fot 30 punts... però 8 de 24, falla més que una escopeta de perdigons! I aleshores la gent s’avorreix, però reduint-lo i donant-li un bon embolcall...

U: Pot ser com fèieu fa anys, traient els temps morts...

JR: Sí, però més treballat encara. Amb reportatges... com fem amb l’ACB. Per que ens funcionen els partits de l’ACB a nosaltres? Per que som més guapos? No, perquè fiquem molts reportatges...

U: Si, però aneu de cul i poseu tantes coses que no es pot ni anar a pixar!

JR: Si anem de cul, i ens ho currem. I al descans del partit del diumenge trèiem tots els partits de la jornada del dissabte, i el partit de la lliga femenina, i la LEB, i la NBA, i el bàsquet universitari...

Tu no pots presentar-te en una televisió amb les mans a la butxaca, això ja es va acabar fa molts anys. Sinó, estàs condemnat al fracàs.

U: Jordi, per acabar el tema NBA, explica’ns alguna anècdota que hagis viscut als teus viatges.

JR: Tu te’n recordes del Dennis Rodman? El Dennis Rodman va jugar el seu primer All-Star l’any 1990 a Miami, quan ja era un veterà, tenia 29 anys i encara anava amb el cabell negre. Era un tio molt agradable, aleshores.

I li vaig dir: “Escolta Dennis, aquí als Estats Units diuen que ets un Hot Dogging”, que és com s’anomena als jugadors que fan coses de cara a la galeria.

I ell, molt sorprès, deia: “Jooooo? Hot Dogging? Noooo. Que no m’has vist jugar? Soc molt seriós!”.

També recordo que, durant una època, em vaig dedicar a perseguir al Jack Nicholson, que és, indubtablement, junt amb Spike Lee, el principal seguidor de la NBA del món del cinema. Però ell no parla mai per la televisió. I un dia, sortia del Fòrum, i el vaig veure bevent en una font. Vam anar corrents, “Mr. Nicholson, Mr.Nicholson!”. Aleshores ell es va girar i .... “Bgrrrrrrrrrrrrfg”.

Un rot fenomenal!

I diu (amb veu greu): “I don’t speak to television”.

I, clar, ho vam treure a la tele. El rot del Nicholson! El millor rot que m’han fet a la meva vida! Va ser fabulós, un gran orgull.

U: I de jugadors que t’hagin impressionat, o al contrari, que t’hagin decebut per ser molt estirats?

JR: Home, a mi m’impressionen positivament els supercracks. Magic Johnson. Michael Jordan. La seva enorme professionalitat. Si t’havien de dir que no... perquè clar, jo sempre estic com una mosca collonera als vestidors. I ara encara, però abans dels Jocs ningú no sabia on estava Barcelona. Deies que eres de Barcelona i et deien: “México?”: I fins i tot un dia, t’ho juro, em van dir: “Iugoslàvia?”. 

A mi m’agradaven aquests que, si t’havien de dir que no, t’ho deien correctament.

El Larry Bird, per exemple, mai no volia respondre. Però perquè era així amb tots els periodistes. I una vegada, després de perseguir-lo tot el dia, em va dir: “vinga, una pregunta”. Jo li vaig fer, i quan em va respondre li vaig dir: “Larry, aquesta era la primera part de la pregunta, ara et faré la segona part”.

El tio va riure i va dir: “Nooo”. Però almenys vaig aconseguir que rigués.

I de gilipolles gilipolles... sí que n’hi ha. Elden Campbell, Cedric Ceballos. Els mitjaroba.

Ara me’n recordo d’una altra anècdota. Cedric Ceballos és de família mexicana. I jo li dic: “Mr.Ceballos, tal tal tal....”. I el tio em diu “My name is Cebalos”. Total, que quan acabo l’entrevista li dic: “Your name is Ceballos, because it is an spanish name”.

I em vaig anar. I hi havia l’Elden Campbell al costat i es petava de riure. Però també era molt desagradable.

I el Kevin Garnett, una altre gilipolles.

En canvi, pel contrari, Amare Stoudemire és encantador. I l’Allen Iverson, que si no fos pel bàsquet ell mateix diu que seria un delinqüent, és un tio correcte. No és un Magic o un Jordan, en aquest sentit, però si és una persona correcte.

U: Jordi, t’atreviries a fer prediccions sobre el que queda de competició. Qui serà MVP?

JR: Podria ser Nowitzki.

U: I qui guanyarà l’anell?

JR: Ara em mullaré. Campió: Sant Antonio, perquè malauradament, a l’esport no guanya el que s’ho mereix, hauria de guanyar Phoenix, que és el millor bàsquet del món.

A l’Est. Perquè són els que em cauen més simpàtics i tal, vull creure que serà Detroit.

O sigui, la final Sant Antoni – Detroit, com fa dos anys. I tornarà a guanyar Sant Antonio. Aquesta és la meva aposta.

U: I ja que estem, qui creus que guanyarà l’ACB i l’Eurolliga?

JR: A l’ACB jo crec que guanyarà el Barça. I, a l’Eurolliga, Panathinaikos. Jo crec que jugant a Atenas la Final Four, i amb l’equip aquest, son imbatibles.

Bàsquet universitari.

U: Jordi, arriba la Final Four de la NCAA. Que penses del bàsquet universitari?

JR: A mi no m’agrada perquè el trobo lent, però la Final Four de la NCAA és més seguida que les Finals de la NBA.

Per la gent, el seu equip no és els Bulls, que també ho és, o els Lakers, és l’equip de UCLA o de la seva universitat. Perquè la universitat de California, no la traslladaran a Memphis, en canvi els Lakers, un dia, poden anar tranquil·lament on sigui, igual que abans hi eren a Minneapolis.

Però ho trèiem, trèiem els resums perquè considero que interessa i a la gent li agrada i se li ha d’oferir, tot hi que personalment ho considero un bàsquet lent.

La situació del bàsquet a Catalunya.

U: Parlem del bàsquet d’aquí. Quina evolució has vist al bàsquet a Catalunya desde que vas començar tu fins ara?

JR: Millorant de manera ostensible en bàsquet base (assenyala un nombrós grup de nois d’una escola de bàsquet que es troba al mig de la pista). Cada vegada més nens i nenes, molt important, cada vegada més nenes, juguen a bàsquet. És l’esport del futur, això és evident. La llàstima és que molta gent que mana als mitjans de comunicació encara no se n’ha adonat.

Però després, pel que fa a la élite, els diners van per un altre cantó, i aleshores estem perdent. Quan jo era petit, la meitat més un o la meitat més dos dels equips de la lliga eren catalans. Ara només n’hi ha tres. I a la que ens descuidem ens els fotran.

I ciutats sense cap tradició de bàsquet, ara tenen equips molt potents. Clar, pagats la majoria pels diners públics. Aquesta és la competència deslleial.

Unicaixa. Qui paga Unicaixa? La Junta d’Andalusia. Caja San Fernando, el mateix.
El Bilbao és una SAD, molt bé. Avia’m, tant per cent que paga la Diputació i tal: 80% , 90%... aquí això no passa.

O sigui, molt bé a la base, cada vegada millor. I pel que fa a l’esport professional, jo crec que la Generalitat i tothom ha de fer un esforç perquè tot això es vegi reflectit en l’esport d`élite.

No pot ser que, per exemple, el País Basc tingui tants equips com nosaltres, perquè això no havia passat mai, i nosaltres tenim cinc vegades més nois jugant al bàsquet base.

U: A vegades sembla que el bàsquet sigui un esport que va rebent impulsos, que va a modes. Amb la medalla d’argent de Los Angeles 84, desprès amb l’arribada de Gasol a la NBA... S’ha notat l’Or de Japó a Catalunya?

JR: No, a Catalunya no. La veritat és que el Campionat del Món va estar molt bé,, l’equip va estar molt bé, van jugar molt bé... però aquests nanos ja jugaven l’any passat.

A Catalunya, aquest treball és de base, i la base no es surt d’un dia per l’altre. És un mèrit dels Clubs, els clubs modestos treballen molt bé. No va pel vaivé de la moda. Insisteixo, aquest és l’esport del futur, perquè el juguen les noies, i els nois més joves.

La llàstima és que una sèrie de gent encara no se n’ha adonat... jo no et dic el Barça de futbol, que arrossega masses... però nosaltres a vegades donem partits del Poli Ejido – Castelló... a qui l’interessa?

Abans, dona un partit de bàsquet femení: UB Barça – Hondarribia, com fem el dissabte. Nosaltres apostem, eh?, però encara hauríem d’apostar més. La llàstima és que molts mitjans de comunicació encara no se n ’han adonat.

U: El que passa aquí és que, si veus els nanos entrenant, tots tenen la samarreta de Kobe, Wade, O’Neal... i potser l’ACB no tira tant. Que hauria de fer l’ACB. Canviar el sistema de competició?

JR: No, no. L’ACB és l’ACB. I la NBA és la NBA. I no podem comparar. Hem d’intentar fer les coses com fan ells, però a nivell de joc... els pitjors jugadors d’allà venen aqui, i els millors d’aqui se’n van allà. I tot i així aquí podem tenir un bon nivell, perquè tenim jugadors que acabaran jugant allà, com el Rudy. Aprofitem-ho.

Contra això no pots fer res. A mi em veuen els nanos pel carrer i no diuen, “mira, el que fa les transmissions del bàsquet.”. Diuen, “mira, el que fa el programa de la NBA”. Però tots. El 95% dels autògrafs que signo, per la NBA, no per l’ACB.

Per l’ACB encara hi ha algú que quan vaig a Badalona em diu que soc culé, aquí em diuen que soc de la Penya i a Girona em diuen que soc del Manresa...

U: I que passarà si se’n va el Marc Gasol, si se’n va el Rudy, el Ricky Rubio, .... que haurem de fer, canviar els rellotges?

JR: Bueno, sortirà el Moncasi (l’assenyala), que també ho farà bé, i bueno, ens adaptarem. I per això nosaltres tenim aquesta merda de pavelló que caben 6.000, que et diuen que caben 8.000 i és mentida, i si l’omplim ja està bé. I també hi ha jugadors d’allà que son veterans i venen aquí... i aleshores, ja està bé amb això.

U: I tot això que es diu de la NBA Europa.

JR: Això tot és mentida! Tu creus que han de tenir una franquícia aquí? És absurd, geogràficament és absurd. Com a molt la tindran a la Ciutat de Mèxic, els hi sortiria bé, i està prop de Texas.

U: I lo del Madrid?

JR: Lo del Madrid??? Això és mentida home, això és una tonteria i, a més, no enganyen a ningú.

U: Quin ha estat el millor americà que has vist jugar aquí?

JR: El que més m’ha impressionat, i quan el veig encara m’emociono quan l’abraço, és l’Audie (Norris).

Per tot. Pel seu tipus de joc, perquè era un tio de NBA quan la NBA eren només 20 equips però pel seu físic no va poder quedar-se allà. És un tio que li he vist fer coses... però és que, a més, ell, vivia a Sant Just, i els nanos, saps on els portava a l’escola? A l’escola pública!

I li deia: "ostres, Audie, no és habitual". I ell em deia: “on vols que els porti, si està al costat de casa i van caminant?”. Els nanos parlaven català de collons, i ell es queixava de que no parlaven anglès. Com vols que parlin anglès, amb la immersió lingüística!!!?

I deia: "bueno, ja n’aprendran".

Per tot, un número 1. No hi ha hagut, i estic segur de que mai hi haurà un americà com l’Audie Norris.

I, si he de fer una extensió, el Corny Thompson i el Harold Pressley. El Harold era un jugador NBA. Ara és molt més difícil que arribi un jugador així.

Ara, allà, el Cardinal cobra 6 milions a l’any, un tio que va passar per aquí sense pena ni glòria. Cardinal, que no ha empatat amb ningú. I Pat Burke.

Ara allà, l’Audie, en condicions, seria un dels més ben pagats.

U: Si, potser passa que ara, si ve algun superclasse, és perquè és un tarat.

JR: Si, o perquè és un tarat mental, o perquè està en declivi.

Bé, abans ja van venir a Europa molts en declivi, que van fer molta feina. El Bob McAdoo, amb 38 anys, com jugava! El George Gervin, que va estar un any a Manresa. Clar, això, avui en dia, és impossible.

Jordi Robirosa personal.

U: Per acabar, parlem una mica de les teves aficions. Sabem que t’agrada molt col·leccionar insígnies, edicions de “El Quixot”...

JR: A mi m’agrada molt la literatura. I tinc la carrera d’història, sóc arqueòleg. Tinc la carrera d’Arqueologia i Història antiga acabada. Vaig fer paral·lelament les dues carreres, que son 5 anys cadascuna. No vaig anar a buscar el títol d’Arqueologia perquè era molt car.

Però només acabar em van dir: “demà hauries d’anar a Empúries”.

I jo: “Vale, a quina hora aneu”.

“Comencem a les 6 del matí”.

“Vale, jo aniré a les deu i aniré a banyar-me directament”.

La veritat, no he anat mai a excavar.

Però tinc d’altres inquietuds, a més de l’esport. M’agrada molt la literatura, m’agrada molt llegir, col·lecciono "Quixots", que és un llibre que m’agrada molt. Sóc bibliòfil, tinc una molt bona biblioteca. Col·lecciono insígnies d’esports, tinc unes 10.000. I m’agrada col·leccionar coses antigues d’esports. La veritat és que a casa meva un dia em faran fora, però estic aguantant com un jabato.

El que intento és mesurar els diners gastats. Intento que m’ho regalin tot. O sigui, que sóc el gran gorrón number one. I déu n’hi do, la gent és molt amable. Ja saps, si tens alguna insígnia d’esports, me l’has de guardar.

U: Doncs no en tinc, no, d’insígnies...

JR: Vaja!

Així que ja sabeu, si trobeu en Jordi Robirosa i li regaleu alguna insígnia, el fareu feliç.

1 Títol original: "The Harlem Globetrotters". "Héroes de Ébano" en castellà. No us molesteu en cercar-la a l'eMule, no hi és.




Jugadores Artículo